El cervell humà està neurològicament dissenyat per aprendre, per tant, i a priori, l’edat no hauria de suposar un obstacle a l’hora d’adquirir nous coneixements. Estudis en matèria de neurociència i psicologia cognitiva així ho evidencien, i encara que les investigacions indiquen que la velocitat de resposta del sistema central es alenteix amb els anys, el grau d’aprenentatge de nens i adults és parell.

EDAT, UN CONDICIONANT?

L’adquisició del llenguatge obeeix a una capacitat innata específica en tot individu. Aprenem a parlar per l’activació d’un mecanisme cognitiu precís que s’activa en la infantesa i que ens guia al descobriment de les regles universals que regeixen l’idioma. Segons aquest principi, l’aprenentatge d’una segona llengua (L2) o d’una llengua estrangera (LE) s’hauria de produir amb total naturalitat per derivació i per la transferència d’aquesta capacitat latent. Malauradament, la realitat és una altra ben diferent. Per què?

Pel que sembla, i segons sostenen la majoria de lingüistes, l’aprenentatge d’una L2/LE respon a un procés diferent al que té lloc amb l’aprenentatge de la llengua materna, especialment en el cas dels adults. L’evidència indica que la millor edat per aprendre una llengua estrangera se situa entre els 4 i els 8 anys, si bé és cert que el rang de major èxit estaria entre els 8 i els 10 anys, quan el cervell aconsegueix el seu grau màxim de plasticitat. A partir d’aquí, és a dir, en l’adolescència, començaria l’anomenat “període crític” postulat per I. Lenneberg (1967), pel qual la perícia per aprendre un idioma amb naturalitat es va atrofiant gradualment. Amb posterioritat es van formular altres hipòtesis més amables que defineixen aquest període com menys “privilegiat” o “avantatjós”. En qualsevol cas, el comú denominador a totes aquestes teories apunten en una mateixa direcció: el potencial per aprendre un altre idioma es veu afectat a partir de l’adolescència.

Significa això que un adult no pot enfrontar-se amb garanties de succés a l’aprenentatge d’una llengua estrangera? No necessàriament.

 

EL QUE INDIQUEN ELS ESTUDIS

D’estudis duts a terme s’infereix que:

• Els adults destaquen en perícia en el llenguatge cognitiu acadèmic (morfosintàctica, vocabulari, lectura i gramàtica)..
• Els nens destaquen en destreses bàsiques de comunicació interpersonal (fluïdesa verbal, accent i pronunciació).

 
En resum, i malgrat la gran disparitat d’estudis i conclusions en aquest camp, la majoria d’opinions coincideixen en aquests punts fonamentals:

1. En les etapes inicials de l’aprenentatge d’una LE, els adults avantatgen als nens.
2. L’edat no condiciona de manera decisiva l’aprenentatge de la gramàtica d’una LE, però sí, i en general, la pronunciació.
3. Tant sols els nens aconsegueixen dominar l’accent natiu d’una LE.

 

EL MÉS IMPORTANT: LA MOTIVACIÓ

Així doncs, s’entén que, independentment de l’edat, l’aprenentatge d’una llengua estrangera sempre és factible, de fet, sembla que la motivació és un factor de major transcendència que l’edat en si. Per al nen interactuar amb el seu entorn, integrar-se en ell i reafirmar la seva personalitat, suposa un poderós estímul que l’adult no aconseguirà compensar amb motivacions de caràcter intel·lectual o laboral. Aquest, s’entén, és el major desafiament per a l’adult: el grau de motivació amb la qual s’enfronti a l’aprenentatge marcarà la diferència entre l’èxit o el fracàs.

De manera que, tots podem assumir el repte, només hem de trobar la motivació que ens llanci a la meravellosa experiència de l’aprenentatge d’un nou idioma. El Callan Method —el mètode més efectiu, pràctic i dinàmic per a l’aprenentatge de l’anglès—, ofereix el millor argument a la nostra motivació: estarem parlant anglès des del primer dia en independència de l’edat que tinguem.
 

C. Fernández
 

El factor edad en el aprendizaje de una lengua extrajera: una revisión teórica (Máximo Cortés Moreno, Universidad de Wenzao, Taiwán)
Hipótesis del período crítico (CVC)

Mamen